Filosofia perenne

La noció de filosofia perenne (en llatí, philosophia perennis) suggereix l'existència d'un conjunt universal de veritats i valors comuns a tots els pobles i cultures. El terme fou emprat en primer lloc al segle xvi per Agostino Steuco en el seu llibre titulat: De perenni philosophia libri X (1540), en què la filosofia escolàstica és vista com el pinacle de la saviesa cristiana, a la qual tots els altres corrents filosòfics apunten d'un mode o un altre. La idea fou posteriorment assumida pel filòsof i matemàtic alemany Gottfried Leibniz, que la va fer servir per a designar la filosofia comuna i eterna que hi ha al darrere de totes les religions i, en particular, al darrere dels corrents místics. Aquest terme fou popularitzat de forma més recent per Aldous Huxley en el seu llibre del 1945: La filosofia perenne. L'expressió filosofia perenne també s'ha fet servir com una translació del concepte hindú de Sanatana Dharma, la "veritat (o norma) eterna i immutable".

L'existència d'una filosofia perenne és el principi fonamental del tradicionalisme, formalitzat en els escrits dels pensadors del segle XX René Guénon i Frithjof Schuon. L'erudit i escriptor indi Ananda Coomarasuami, associat amb el tradicionalisme, també n'escrigué extensament.^[1]